Només en situacions puntuals –aparició de Ribas i Samuels en el segon quart i la connexió d’Arroyo i Tomic a partir del pick and roll en la segona part– els de Xavi Pascual van trobar vies de sortida a la tònica general del partit, un tempo de joc lent i marcat per la defensa basca. Un equip, el de Sito Alonso, que es va saber sobreposar a una rotació tan llarga com la del Barça Lassa i als problemes de faltes de Bogris en la segona meitat, que van obligar a utilitzar més del compte Slezas i situar Hervelle de center. Amb un estil simple, basant-se en el moviment, els talls i els bloqueigs indirectes, van saber obtenir avantatges per trobar tirs còmodes –triples clars en el primer quart d’Hervelle i Suárez, amb els quatre del Barça Lassa arribant tard perquè estaven massa enfonsats, o l’aparició de Ruoff– i trobar solucions. Fins i tot van saber resistir quan, sobretot durant el tercer quart, els blaugrana van ajustar millor la defensa i van agafar millor ritme ofensiu, amb Perperoglou afegint encert a la seva habitual feina fosca i Ribas fent bones lectures de la defensa rival del pick and roll –el cinc molt enfonsat– i anotant tirs de mitja distància. Però, tot i utilitzar molts jugadors diferents, no va trobar l’encert que li hauria permès trencar el partit.

Cap dels dos equips es va distanciar i l’enfrontament va derivar en un final a cara o creu, ple de nervis. Un final que beneficiava el Bilbao, sense tanta responsabilitat ni pressió com el Barça Lassa. I a l’hora de la veritat, detalls com l’acció de Hannah, agressiu en una penetració després d’un bloqueig directe, i el rebot ofensiu de Mumbrú després d’un triple errat d’Hervelle, van decidir. Al Barça Lassa el va castigar moltíssim el desencert en un partit tan tancat, i prova d’això és el tir lliure de Tomic que hauria pogut forçar la pròrroga. I llavors, els de Xavi Pascual segurament ho haurien tingut molt millor per guanyar.